NUMERÒ 81 DE JULHET E AGOST DE 2003

ENSENHADOR

a



A la debuta del mes de junh, un deputat de Bearn, per atirar l’atencion d’un ministre, cantèt lo “Se Canta” dins l’emicicle a la suspresa generala. Al JT de 13 oras del 4 de junh, Danièl Bilalian comentèt l’episòdi: “Un député s’est mis à chanter une chanson en patois béarnais”. Per lo siti oèb de “France2”, li mandèri lo vèspre la letra electronica que podetz legir lo text çai-jos.

Car sénher
Volriái pas que prenguèssetz çò que seguís per una ataca personala, es pas brica ma tòca mas coma vivèm dins una epòca ont la maquina de decervelar (la television) jòga un ròtle de mai en mai grand dins l’acultura (es pas una deca de tusta) francesa, i a de frasas que supòrti pas pus dins la boca de jornalistes qu’estimi ça que la. Vos citi: “A cantada una cançon en patés bearnés”...

Que sapiatz pas res d’aquela “cançon” es normal. Al Jornal Televisat del vèspre lo vòstre confraire sénher Pujadas aviá degut s’entresenhar, qu’en aquel moment èra “l’Imne dels Pirenèus”, çò qu’es vrai se òm admet que los Pirenèus s’espandisson de la Mar Granda fins al Ròse en passant per Le-mòtges e Puèg en Velai...

Que sapiatz pas res del Bearn, de son istòria e de sa cultura es normal...

Que sapiatz pas res de la Lenga d’Òc (aquel famós “patés bearnés”), lenga originala de 32 despartaments de l’estat francés, del Val d’Aran de l’estat espanhòl e de dotze vals alpins de l’estat italian es normal...

Que sapiatz pas res de tot aquò es logic: ne sabetz plan exactament çò que l’estat français vòl que ne sapiatz. Çò que vos repròchi, es qu’ajatz pas presa la pena de verificar lo sens del mot “patés” (al mens o gausi esperar).

Me permeti donc de ne vos faire pervenir una definicion “non-militanta”. Se, quand l’auretz legida consideratz encara qu’es lo mot just, m’agradariá de legir dins la presentacion del Jornal Televisat qu’es redigit en “patés d’iscla de França”...:
"Se l’usança pejorativa correnta dels tèrmes «dialèctes» e «patés» revela l’absoluda inegalitat d’estatut sociò-politic dels parlars umans, la lingüistica generala fa d’aqueles tèrmes una utilisacion desprovesida de tot jutjament de valor. Afortís, al revèrs, l’egalitat absoluda de totes los idiòmas per çò qu’es de sa natura pròpria. Es que l’emplec estrechament lingüistic del tèrme «lenga», des-barrassat de tota connotacion sociologica, se referís als quites sistèmas lingüistics, a las estructuras dels idiòmas. Dins aquel sens, tot parlar uman es una lenga a part entièra e cap de lenga pòt pas se prevaler d’una superioritat naturala sus una autra, que que sián sos ròtles respectius dins la vida sociala e politica: un dialècte, un patés son tan «lengas» coma la mai estimada de las lengas dichas de cultura. La resulta es qu’òm deu nomenar bilingue tot usancièr de doas lengas distinctas, que que siá l’estatut social e politic de caduna d’elas."
Pierre ENCREVE,
Mèstre-assistant de linguïstica generala
Universitat de París-VIII,
(Encyclopædia Universalis1997).
Ara sabetz cossí me jónher se voletz.
Vos prègui de creire, Sénher, eca...
Gui Chauliac

N.B. A las darrièras nòvas una responsa arribèt, devi contactar France2.

Retorn a l'ensenhador


Solid avèm pas la chorma qu’esperavi, mas l’Alan ven nos ajudar ambe sa valença ja coneguda, mai los, coma lo Rogièr, que trabalhavan ja fòrça e que contunhuràn d’ajudar.
Anam donc ensajar de perseguir aquel pretzfach , verem ben!..
Aprofièchi de l’escasença per mercejar, e o farai pas jamai pro, totes los que m’an ajudat per sos articles, merceji tanben lo Renat Portièr que m’a fòrça ajudat en se donnant plan de pena dins l’anonimat per assegurar la correccion de las decas, e n’i agut fòrça…
Andrieu

Retorn a l'ensenhador


Per l’edicion 2003 d’Escritura, un temps de 15 d’agost aviá causit de se pausar sul vilatge del libre, aqueste dijòus 29 de mai.
Lo Fogal foguèt un còp de mai l’endreit corregut per se metre al fial de las darrièras publicacions occitanas, catalanas e regionalas o per furgar suls taulièrs en cèrca de libres quasi-agotats. Un vintenat de taulièrs, de la calligrafia al site Internet, aculhissián lo public.

Sul mercat de país, se las especialitats localas foguèron presadas, de notar l’aparicion de la societat Macarèl e de sa linha de vestits e besonhas occitans (camisòts, pòrta-claus, bandièras...). Lo grop Sèm de Fòra mesclèt fifre e percussions per ajustar al dinamisme dels escambis. Los mai valents montèron fins al Musèu del Libre per espinchar la mòstra «Las 13 dichas».

La discutida del matin esitèt entre la nòta optimista dabans la pujada de l’edicion enfantina occitana (mercé mai que mai a Vitesdit, La Poesia e l’IEO) e la nòta pessimista fàcia a totas las mancas per ofrir una bibliotèca complèta en lenga nòstra dins los domènis mai divèrses als mainatges e joves d’òc.

Lo vèspre foguèt marcat per la revelacion de Joan-Marc Vilanòva que capitèt de menar lo public l’ivèrn sul Larzac en jogant « L’Aubòi de Nèu », la confirmacion de las qualitats de contaire del Joan-Jaume Delpotz e la prestacion esperada e capitada de las 6 cantairas de la formacion novèla La Mal-Cofada, un grop promés a un polit avenir.

A l’ora del veire de l’amistat, emplenat dels vins del Domèni Sesquièras (Cabardés), en preséncia del Conselhièr general, del Cònsol de Montoliu e del president de «Montoliu, Vilatge del Libre», los responsables de l’IEO evocavan ja Escritura 2004 e parlavan de celebrar lo centenari del sol Prèmi Nobèl occitan (per l’ora): un cèrt Frederic Mistral. Èra en 1904... Demòra de causir la data: abril o mai per metre en camin la dotzena edicion d’Escritura dins una novela fusion de lenga, de cultura, d’economia e de fèsta, un concentrat del biais de viure occitan.

Entressenhas : IEO, 04.68.25.1.78
http://perso.wanadoo.fr/ostal.sirventes/
Mirelha Braç

Retorn a l'ensenhador

LOS CAMINS ROMIEUS
Primièra part

Qualque temps fa, ausiguèri qualqu'un dire d'un autre: "Aqueste me fa un pelegrin pas ordinari!". E me venguèt sul còp a l'esperit la question: "Un pelegrin, qu'es aquò?". E Larousse me donèt de responsas. En defòra del gusàs finòt, rusat e messorguièr qu'èra dins la question, d'un peis, d'un aucèl, d'un cauquilhatge, d'una flor e d'una planeta, un pelegrin es una persona que, dins una tòca de pietat, va vesitar de luòcs venerats. Lo mot vendriá de peregrinus, estrangièr, privat de ciutadenetat, derivat de pereger, partit per un país estrangièr, compausat de per, al delà, amb ager, camp. Doncas, al sens actual del tèrme per una persona, un pelegrin es un òme qu'es partit fòra del seu ostal per faire acte de pietat sus un luòc venerat.

Los pelegrinatges, viatges pioses dels pelegrins, son fòrça ancians. Èran ja coneguts de l'Antiquitat. Ne son los testimonis los temples de Diana a Efèse, de Vènus a Amalonte, a Citèra, a Pafòs o a Cnide, de Jòu a Olimpia, de Junon a Samòs o d'Esculap a Epidaura tant coma los dels Egipcians o dels Sirians. La lei mosaïca ordonava a totes los ebrèus de se rendre al Temple a una certa época de l'an per faire la Pasca a Jerusalèm. Èra una mena de pelegrinatge. Als primièrs sègles del cristianisme, comencèran las vesitas sus las tombas dels Sants e Martiris. Dins la Ciutat de Dieu, Sant Augustin mòstra lo tombèl de Sant Estève enrodat de nombroses pelegrins e raconta los prodigis que s'i opèran. D'autra part, cada musulman se deu de faire lo pelegrinatge de la Mèca, al mens un còp dins sa vida, baste que n'aja la possibilitat. Lo cristianisme e l'islamisme an fait del pelegrinatge una institucion.

Demest los primièrs pelegrins cristians trobam l'Emperaire Constantin e sa maire Santa Elèna. Amb l'Edicte de l'an 313, promulgat a Milan, Constantin reconeissiá als crestians lo drech de professar sa fe a la vista de totes e, aital, prenián fin las persecucions qu'avián ensangnosit lo monde alara conegut e, mai que mai, lo mond roman. E, encara mai qu'aquò, Constantin e sa maire prometèron, a Betelèm , sul luòc de la Nativitat e a Jerusalèm, sul Sant Sepulcre, de far bastir doas glèisas a plan basilical, en omenatge a la tradicion romana, mas completadas per una crosada redonda subremontada d'una ardida copòla confòrma als critèris pròpis a l'arquitectura orientala. I auriá aquí un edifici cultual que facilitariá als pelegrins la vesita dels luòcs testimonis de la presénça del Salvador. Aquel estil foguèt sul còp importat in Euròpa coma se'n pòt véser a Aussèras o a Dijon, en França o a Genèva, en Soïssa o encara en Italia a Brescia o Mantoa. Dins l'esperit dels crestians l'idèa d'anar veire los luòcs ligats a la vida del Redemptor fasiá son camin, çaquelà tant coma d'anar vesitar las tombas dels apòstols Peire e Pau a Roma o de Jacmes lo Major a Compostèla en Galicia espanhòla.

D'aquel moment, los pelegrins seràn caracterisats per sa destinacion. Lo qu'aviá causit d'anar a Jerusalèm ne ven a èsser sonat jerosolimitan o palmièr (en francés, jérosolymitant o peaulmier). Èra un romieu (en fr. romée o romieux) se sa causida èra Roma o jacòt (en fr. jacquot, jacquet o jaquaire) s'aviá pres lo camin de Compostèla, en Espanha. Son aquí las principalas destinacions mas n'i a fòrças autras que veirem plus luènh.

Amb lo temps, lo vestit d'aquestes caminaires venguèt tanben cacteristic. Un long mantèl o capa que prenguèt lo nom de pelerina amb una capucha per se protegir lo cap, mai portèsse un capèl redond a revèrs larg, mantengut per una mentonièra. Lo revèrs de davant del capèl revirat en sus portava, plan visibles, un cauquilhatge pels jacòts, un parelhat de claus pels que venián de Roma e un crotz pels jerosolimitans. Un long baston revirat a la cima sonat bordon (1), una biaça a bandolièra contenent çò pus indispensable pel viatge completavan l'equipament del pelegrin. Se'n pòt veser sus de basses-relèus dins de gleisas suls itineraris los mai frequentats o sus de retraches dins divèrses musèus.

Tornem trobar nòstres pelegrins en partença. Abans de partir se deviá de reçaupre la benediccion de son avesque o simplament de l'abat de qualque monestièr. Amb la benediccion e una panièra (escarcèla)(2) recebiá aquelas paraulas: "Al nom de Nòstre Sénher Jèsus Crist, reçaup aquesta panièra, atribut de ton pelegrinatge, afin que pòscas meritar de jónher salve e emendat, al suèlh del Sant Sepulcre (o de Santiago o de Roma) e, complit ton camin, pòscas tornar en perfiècha santat." D'aquí, saludava sa familha, fasiá una darrièra vesita a sa glèisa e entrepreniá son viatge, fisançós dins l'ajuda de Dieu e dels Sants aparaires. Los reis o emperaires seguissián aquela usança. Lois II, ditz lo Jove, venguèt, segon la costuma, a la glèisa de Sant Danis per i prene comjat dels martirs. Aprèp la messa, recebèt amb respècte lo baston de pelegrin e l'estendart de Sant Danis sonat "oriflambe". Felip-Augusta faguèt çò mème. Ricart-Còr-de-Leon anèt prene sos insignes de pelegrin a Tours. Lo pus sovent, la lassièra del camin, a ela sola, fasiá l'acte meritòri. Alara, d'unes s'impausavan d'autras condicions mai penosas coma d'anar pèdescauç, de portar de cadenas, de caminar dins una saca, eca. D'ordinari, cantavan de cantics tot caminant en tropa que valiá mai viatjar pas tot solet.

Per astre, son pervenguts duscas a nautres mai d'un itinerari de pelegrinatges. En l'an 333, jos los cònsols Dalmas e Demòfil, un pelegrin desconegut a notat la descripcion detalhada del camin de Bordèus a Jerusalèm, conegut jol nom de "Itinerarium a Burdigala Jerusalem usque" (ditz tanben "Via burdigalensis" o "Itinerarium Hierosolymitanum") per ajudar aqueles que volrián anar a la meteissa destinacion. Puèi, en l'an 990, Sigeric, avesque de Canterbury, dins Kent en Anglatèrra, tornant de Roma ont lo papa l'aviá consacrat avesque, aprèp un viatge fait mitat a pè, mitat a caval, notèt, el tanben, amb precision tot son camin indiquant los luòcs e las vilas travèrsadas e donèt a son prètzfach lo nom de "iter Sancti Petri" qu'es notat tanben jol nom de "Via Francigena" valent a dire lo camin que los Francs avián seguit dos sègles a per abans per anar a Roma. Un autre pelegrin, demorat desconegut el tanben, establís la "Guida del pelegrin de Santiago" dins las annadas 1132-1135 e i indica exactament e escrupulosament los endreches de travèrsar e los camins de seguir per gandir la santa destinacion e venerar "lo digne còs de Sant Jacmes (Jaumes) dins la ciutat de Compostèla". Se compren qu'entreprene de tals viatges èra un gròs afar, tant sul plan financièr que pels perilhs immanents encorreguts, los sacrificis de consentir. De mai, lo pelegrin deviá gaudir d'una santat mai que bona.

Mas meta nostres passes dins los passes d'un pelegrin Bordalés e vejam dins sas grandas linhas son itinerari. Partissent de Bordèus cap-luòc d'Aquitània, sonat "Burdigala" per los Romans, son indicadas las etapas e los luòcs intermediaris ont se pòt cambiar de caval (mutationes), per los qu'an un caval e tanben los luòcs ont lo pelegrin comun aviá la possibilitat de manjar e de se lotjar (mansiones). Son tanben notats los milas de percórrer d'una localitat a l'autra. Sul terren, amb lo temps, los itineraris foguèron marcats de guidons sonats montjòias, menas de bòrnas balisant lo camin e senhalant una vila de pelegrinatge, una capèla o un oratòri ont pausar e pregar.

EQUIVALÉNCIA

Cada mila fasiá 1000 passes. 1 pas roman valiá 2 passes actuals. A 1,481 mètre per pas, 1 mila roman fa 1481 mètres. Un pelegrin pedon podiá percórrer al pus mai 30 quilo-mètres al jorn dins la plana e pas mai de 20 quilomètres en terren travèrsut o accidentat.

Los camins èran pas segur, mas las gents èran nombrosas de prene la capa e lo baston de pelegrin sià per devocion, sià per tuar lo temps qu'aviá pas alara la valor qu'i donan a l'ora d'ara. Cossí qu'enanèsse, los pelegrins, de per lo vòt qu'avián fait, èran vistes coma de personas sacradas e l'escomenge gaitava qual que siá qu'auriá gausat portar la man sus eles. Totes los convents lor devián l'asili, lo fuòc e l'aiga, d'aprèp las règlas canonicas e capitulants de Carlesmanhe. A l'encontre, lo pelegrin aviá lo dever de pregar dins cada glèisa o capèla trapada sus son camin e de desgrunar lo chipelet camin fasent. En l'an 333, long de l'itinerari, èran pas encara fòrces, mas vendràn lèu, los ospicis (hospitales o xenodochia) o los monestièrs per aculhir los pelegrins. Aprèp l'an Mil, faràn marmanda.

La primièra etapa importanta serà Tolosa, aprèp èsser passats a Basas (33), Ouèillas, Sòs (47), Èusa, Aush (32). Tolosa èra famat d'un grand prestigi perqué situat sus la via Domitia. I èra estada bastida la pus importanta basilica romana de la Gàllia Meridionala dedicada a Sant Estève. Puèi, seguissent lo traçat pres, uèi, pel camin de fèrre, lo canal del Miègjorn, l'autostrada, arriba a Carcassonna, puèi a Narbona (11) , Besièrs, Magalona e pus tard Montpelhièr (34) e Nimes (30) traversant aital Lengadòc tot per jónher Arles (13), en Provença, a las ribas de Ròse. A aquel punt, lo pelegrin sabiá d'aver alinhat 372 milas, amb 30 cambiaments de caval e 11 etapas.

D'Arles passava en Avinhon (84), contunhava per Valença (28) e, per evitar las aspras montanhas del Delfinat, preniá per la val de Droma per passar a Dià (28), Gap, Embrun, Briançon (05) per gandir, a 1800 m d'altitud, lo Pòrt de Montgenebre (05). Aiceste se podiá passar sonca en estiu, en rason del paure equipament que se podiá dispausar, en general, d'aquel temps.

ROMAVATGE

D’aquí ont siás i a’na butada
Mas tota rota caminam
A contra rag sus la calada
Ombra arrèr que passam davant

D’enamont onte solelha
Se trascola lo sablièr
E ultreia e sus eia !
Deus aia nos! Lo gravièr

Nos carrèja dins l’aur. Monta
Ambe nosautres l’asuèlh
Çò que la tèrra volonta

Lo i bailèsse lo cèl :
Las brancas dins lo lum qu’asonda
Se son’mpegadas dins son mèl.

Joan Larzac Agost de 1967

La primièra etapa del costat italian èra Susa, sus la Dòria Ripaira e, d'aquí, èran lèu renduts a Turin, l'Augusta Taurinorum dels romans es lo nosèl dels camins ligant la Gàllia a la plana de Pò. Lo camin ribejava long d'aquel flume duscas a Pavia. D'aquesta ciutat, lo pelegrin s'acaminava cap a Milan, a pauques milas. Dempuèi Arles duscas a la Mediolanum romana, avià dins sas cambas 475 milas, lo chivalièr aviá cambiat 65 còps de caval e avián fait etapa 22 còps.

Sant Ròc es sovent presentat en pelegrin de Compostèla (en jacòt)

Aprèp aver vesitat las basilicas e glèisas nombrosas de Milan lo pelegrin jerosolimitan s'acamina vèrs Gorgonzola, sonada "Argentia" sus l'itinerari, puèi a Vaprio abans de passar lo flume important Adda. Los passatges de flumes representavan una difficultat màger perque los ponts èran pauques e plan sovent a peatge. L'itinerari de l'an 333 èra estat establit dins un periòde de calme relatiu de l'Impèri Roman. Mas a la fin del sègle, amb lo rei dels gòts Alaric començan los atacs de las òrdas barbaras vengudas, per ondas successivas, envasir l'Itàlia, i portar avaliment e mòrt e rendre pauc seguras totas aquelas contradas.

PELEGRINATGES A LAS SANTAS MARIAS
Dins l'antiquitat, la Camarga èra una iscla consacrada al dieu egipcian Râ, paire del solelh. S'i bastiguèt, tot prèp de l'oppidum de Râ, lo villatge de las Santas Marias de la Mar. Trapèt son nom definitiu en 1838 aprèp s'èstre sonat Nostra Dòna de Ratis (Ratis se cambièt puèi en Radeau).

Las Santas Marias qu'an donat lo nom son: la Maria-Jacòbe, femna de Cleopàs (o Cleophàs) e maire de sant Jacmes (o Jaume) lo menor e, de mai, sorre o belle-sorre de la Verge Maria e la Maria-Salòme, maire de sant Joan e de sant Jacmes (o Jaume) lo major. Aquelas Santas son autheticadas per l'Evangèli. Serián vengudas per evangelisar nòstra region amb d'autres evangelisators arribant de Palestina ont èran secutats e s'establiran prèp de l'Oppidum de Râ. Embarcadas, segon la tradicion, sus una nau sens vela ni remas e guidada per la Providéncia, abordèron lo ribairés provençal. Çò de segur es que son veneradas aquí dempuèi de sègles de companha amb lor seviciala Sarà, la patrona dels Caracas. Lo nom del luòc es notat sus las guidas del sègle XIIen. S'i fan dos pelegrinatges, lo primièr amb la participacion dels Caracas, al 24 de mai qu'aicestes menan lor santa patrona en procession duscas dins la mar e lendeman 25 de mai es la procession a la mar per las santas Marias. Lo second pelegrinatge se fa al dimenge lo pus proche del 22 d'octobre que sonca las Santas Marias van a la mar. Plan segur, a cada còp, los gardians a caval participan a las processions.

Mas contunhant son camin sus la via Romana Milan-Bergamo-Brescia, lo bordalés passa a Bergamo, Brescia,Verona, Vicenza, Padova, Aquileia, (la mai eminenta ciutat del mond occidental que foguèt deroïda per Attila) que marcava lo limit dels territòris italic e balcanic. Aquí, de Milan, aviá engolit 251 milas amb 24 escambis de caval e fait etapa 9 còps.

Passat en Eslovenia, se propulsa a Celije, Osijek, Vinkovci e Mitrovica (Sirmium) ont, aquí, a tombat, dempuèi Aquileia, 412 milas amb 77 escambis de caval e fait 39 etapas. La tirada a venir lo portarà a Istambol (Constantinòple/Bizança) en passant per Sòfia (Sedrica) aprèp aver arpentat 314 milas, cambiat 24 còps de caval en 13 etapas. E dempuèi Bordèus duscas Istambol, a dins las cambas la bèla chifra de 2221 milas amb 230 escambis de caval e 112 etapas.

Benlèu, la camba i fa mal mas deu menar son vòt a bona fin. Perseguis per l'Anatolia e s'arrèsta a la vila natala de Sant Paul valent a dire Tarsa, en Cilicia. A la frontièra de la Siria, s'es encara pagat 141 milas, 11 escambis de caval per 7 etapas. Fila e s'arrèsta a Antiòchia anciana capitala de la Siria romana. Perd pas temps e fa etapa a Latakieh (Lodica), Balaneas (Banias) e a Tripoli de Siria. Torna prene coratge per gandir Beirot (Berytus), Akka e Haïfa. Lo solelh plomba mas a pas temps de s'arrestar de tròp a Cesaréa de Palestina e a qualques milas d'aquí a Izzeel, Aser e Naplosa (Nablus).

Ara nòstre bordalés que'n a plen las cambas, es en vista de Jerusalèm. S'agenolha e i venon a sas labras los versets del salm 121:

I sèm, nòstres passes se son pausats
Dins tas pòrtas, Jerusalèm !
Jerusalèm bastida coma una ciutat
Ont tot fa còs amassa;
Es aquí que montan las tribús,
Las tribús del Sénher,
Per celebrar, segon la règla d'Israël,
Lo nom del Sénher.
Aquí son los sètis de la justicia.

Dintrat per la pòrta de las fedas, reconeis la piscina de Betzabèa. Devèrs Naplosa vei lo pretòri de Pilata e lo puèg de Gòlgòta. Sortís per la pòrta del Levant per escalar lo Mont dels Olius e pòrta son agach sur la Val de Josafat. Se'n va vesitar Betania, lo vilatge de Marta e Maria, e la tomba de Làzer. Manca pas d'anar a Jericò per i acampar qualqua rama de palmièr, testimòni de son pelegrinatge. S'anarà banhar din lo flume Jordan, anarà vesitar la basilica de la Nativitat a Betelèm, ciutat del Rei David e, s'a encara pron vam, poirà veire la caforna ont son sebelits los protagonistes de l'istòria d'Israël: Abraham, Isaàc, Jacòb, Sarà, Rebeccà e Lià.

Lo retorn, aprèp qualques jorns de repaus, se farà pel meteis camin. Mas s'es encara pron amonedat, poirà tornar per la via de mar, son vòt estant complit. Duscas a Jerusalèm, lo pelegrin bordalés, aviá comolat lo brave molon de 3380 milas, quicòm coma 5005 quilomètres. S'èra montat, aviá cambiat 299 còps de caval e aviá fait 170 etapas. Mas aviá realizat çò qu'aviá somiat: caminar sus la traças de Nòstre-Senher.
FABRE Rogièr

(1) Bordon: Aquel baston se torna trapar dins l’expression: plantar bordon: s’establir, fixar sa residéncia, plantar cavilha,
(2) Escarcèla = Esqueleta. Aquel nom balha las expressions: portar quicòm a l’escarcèla = sus l’esquina, e: portar lo fusil en escarcèla = en bandolièra. (De confondre pas amb: escarsèla = borsa, borson)

Retorn a l'ensenhador


LO PLAN DE L'UGANAUD VIÈLH

Mai per de qué m’an cremat l’oustau,
Mai per de qué m’an tuat la bèstia,
ai seguit ta volontat celèstia,
Dieu de Dieu! e m’an cremat l’oustau!

Qué son venguts faire, Dieu de Dieu,
Dins nòstres vaus ambe si mans de guerra?
De qu’aviam besonh di causas fèras
per viure benastrucs, Dieu de Dieu?

Ai pas jamai ren fach en degun,
per toti rajan toti li sòrgas,
ai jamai cresegut li messòrgas
jamai ren cercat polha’ en degun.

Is aubetas vesiái lo solèu
Que, Nòstre Dieu, cantava ta glòria
quand èra vèspre darrièr la bòria
totjor sonaves nòstre solèu.

I aviá que ton bofe sus li monts
e sot li castanhièrs l’aiga clara
que nos davalava de la Barra,
lo lieure bofe tieu sus li monts.

L’aiga cantava per li valats
La santa libertat de la Bíblia
e lo mesprètz di causas risiblas
qu’avau s’emportavan li valats.

Mai per de qué m’an cremat l’oustau
mai per de qué man tuat la bèstia,
ai seguit ta volontat celèstia;
li bregands m’an cremat loustau!

Carles CAMPRÓS
«Poèmas de la resisténcia»


JEREMIADA

Un dròlle me disiá: «De qué rabalas,
Vièlhon plegat en dos per las dolors?»
- Trigòssi lo faissàs dels ans sus mas espatlas,
Sens lo trapar pas pus, cèrqui l’avenidor.

Jovenòt coma tu, foguèri un còp èra.
Èri lo sens pariu, demest la pacanilha,
Per anar lestament faire la tra-la-lèra
E saquejar lo ser, al balèti, las filhas.

Lo primièr al trabalh, lo primièr a la fèsta,
Jamai degun m’a pogut mai a la batèsta.
Puèi me demesiguèri, ne siái benlèu l’encausa
D’aver pas, un sol jorn, volgut faire una pausa,

De m’èsser pas daissat anar a la prangièra
Quand auriái plan pogut pretendre la lassièra
Avançavi sens lagui, sens quistar un prodòl.
Ara, ai tròp de mal, tant l’esquina me dòl,

Per faire tres o quatre passes d’arreu:
Reconeissi pas pus l’òme qu’es estat ieu.
Se podiái reguitnar? mas perqué rebecar?
I a res dins mon passat que vòlga rebutar.

«Carpe diem!», disián nòstres luenchencs aujòls.
Vos disi, ieu, de vos afanar pas coma de fòls,
Prenètz léser de viure e de landrinejar:
Lo bon temps, lèu passat, jamai non pòt tornar.

FABRE Rogièr


REMEMBRANÇA D'UN TEMPS PASSAT

Aicí, dins nòstre miègjorn de França, parlam totjorn de las vendémias coma d’un eveniment nacional, coma quicòm d’extraordinari! Soi plan d’acòrdi, las vendémias, aquò’s quicòm de plan polit, aquò’s un simbòl del terraire.
Mès ieu, nascut Clapassièr, los rasims faguèron tanben la jòia de ma jovença, mès d’un autre biais.
E òc! vòli parlar de la culhida, del acampatge del rasim blanc, del rasim per la taula, lo rasim que se beu pas, mès lo rasim que se manja!
L’oncle Pau “mon rèironcle” foguèt d’un temps, coma fòrça mond al vilatge, Vinhairon-proprietari. Del temps que vos parli, trabalhava pas pus las vinhas, èra l’escobilhaire de Plaissan, mès totjorn proprietari. Aviá un aver de tres vinhas, mai o mens grandassas. Sul costat d’una, i aviá un pichòt maset, clavat entre la garriga e la vinha, ambe cinc o sièis garrics que fasián un pauc d’ombra, los jorns plan ensolelhats. Aquel luòc s’apelava “Perpresa”, un vertadièr paradís..!
Me soveni totjorn que partissiam lo matin ambe l’ase e la jardinièra cargada de la panièra comola de mangisca per lo repais de miègjorn e tanben per lo vespralh, las cobèrtas per se sèire pel recapte, e ambe los espleches: los cisèus per copar lo rasim, e tot aquò. Me demòra tanben la sovenença de las còlas entre las tièras de socas amagadas pel fulham. Cresi plan qu’aquel trabalh es mai sacrat, mai menimós que las vendémias. Cal copar lo rasim amb atencion, lo cal pas espotir, e me sembla plan que lo mond de las còlas èran pas tant joines que per las vendémias, e en principi de femnas.
Aquelas vinhas, l’oncle las aviá metudas al fermatge o de megièr, quicòm aital. Cal dire que l’oncle n’aviá pro ambe son trabalh d’escobilhaire, lo braconatge, faire de bauca per l’ase e tot aquò. E per lo benòt, de tot biais èra la Tanta, sa femna “Josepina” que se'nocupava.
Quane plaser de veire lo matin, aqueles platèus de rasims tot rosalós de la nuèch, daurejats pel solelh, aqueles platèus plan rengats sus la carreta estrecha e longassa, lo chaval tresfolissent al dintre dels brancats.
Un còp arribats a la vinha, Pau desencarrava l’ase, l’estacava a un aubre o un anèl de la muralha, li balhava de bauca, e lo vesiam pas pus de la matinada. L’oncle se perdiá de lèu dins la campanha a l’entorn. Quand picava miègjorn al cloquièr, l’oncle se’n tornava un saquet a la man. Lo vesiam alucar un pichòt fuòc entre doas pèiras, en bordadura de la vinha, sortissiá un dotzenat de cagaròls del saquet e los metiá de grasilhar per son dinnar. Après miègjorn, “Paulus” coma li disiam dins la familha, se trachava de son ase, lo fasent beure, manjar, e puòi s’alongava dins un canton, lo cap a l’ombra. A solèlh colc, l’oncle encarrava l’ase a la jardinièra e tornàvem a l’ostal.
Ara las causas an cambiat, lo trabalh se fa pas pus çò mème. Tot se fa a la vinha. Del temps de ma joinessa, aquel trabalh se fasiá de dos biaisses. Aprèp la culhida a la vinha, i aviá la tria que se fasiá al vilatge.
Ai totjorn dins lo cap, l’imatge d’aqueles portalàsses, a cada ostal, grands dobèrts ont se vesiá dins las remesas, una, doas o tres taulas ambe las femnas setadas a l’entorn, lo rasim dins una man, los cisèus dins l’autra, a triar e a rengar pimpilhosament lo fruch dins los platèus, coma s’es totjorn fach, los mai menuts per dejós, los pus bèls, los mai rosseloses de per dessús.
De qué devián pensar aquelas femnas, fasent aquel trabalh? Tanplan-benlèu, las mens joves, qu’aquò èra per faire qualques sòus, un pauc d’argent de pòcha; las autras, las joventas, que se podián s’escondre al fons d’un platèu, jols rasims, porián faire un polit viatge dins un dels quatre caires de França, o perqué pas a l’estrangièr...!
Sovenenças... Sovenenças...
Ont son passats mos vint ans?

Lo Pèire

Retorn a l'ensenhador


SOLUCION DEL PROBLÈMA DE JUNH

Rampel


En començar pel som de la piramida, cada brica es la soma de las doas bricas plaçadas al dejós d’elas. Cossí cal plaçar los nombres 6, 10, 12, 14 mai un cinquen nombre mistèri a la basa de la piramida per respectar l’esquèma prepausat? Completar la piramida.

Solucion

Lo segond nombre (en partir d’esquèrra) del segond reng (en partir del bas) es còp sec : 44-20 = 24. Òm pòt donc bastir la piramida seguenta:


Dins aquela piramida avèm:
b = 24-c
d = 20-c
(a+b+68) + (64+d+e) = 200
siá ambe las valors de b e de d çai-sus :
a+24-c+68+64+20-c+e = 200 siá :
[1] a-2c+e = 24

Considerem totes los cases possibles.

I } c=6 alara b=18 e d=14, avèm donc:
siá a=10 e e=12
siá a=12 e e=10
18 estent lo nombre miteri;
a=10 , e=12 aital coma a=12 , e=10 menan per [1] a: a-2c+e = 10 çò qu’es diferent de 24, òm pòt donc conclure que c≠6.

II } c=10 alara b=14 e d=10, avèm dos còps lo nombre 10 que que siá a, es donc que c≠10.

III } c=12 alara b=12 e d=8, avèm dos còps lo nombre 12 que que siá a, es donc que c≠12.

IV } c=14 alara b=10 e d=6 çò qu’escarta per a las valors 6, 10 e 14,

Òm a donc siá a=12 e e= nombre mistèri, siá a= nombre mistèri e e=12,
Amb a=12 avèm : [1] a-2c+e = 24 alara e=40.
Amb e=12 avèm : [1] a-2c+e = 24 alara a=40,

Avèm donc doas solucions :





PROBLÈMA: LO TEMPS DEL CAPITANA

Ai tres còps lo temps qu’aviatz quand aviái lo temps qu’avètz. Quand auretz lo temps qu’ai, aurem ensem 98 annadas. Quin son nòstres tempes?


UNA ISTORIETA D’AUTRES CÒPS
Las aurelhas

Per la primièra fes ambe l’amic Pidala,
Anerèm totes dos veire la capitala.
Caminavi, candit (1), badant coma un limbèrt (2),
Qu’alà, ren de tant bèu dintre tot l’univèrs!
Subran, un parisenc a la fàcia d’arlèri (3)
Me targa e puèi me ditz, cresent faire l’empèri (4)
Tot en me tutejant: « Mon vieux tu m’émerveilles,
Pour un homme, vraiment, t’as de grosses oreilles!».
Rebequèri subran: «collèga, m’es egau,
La Natura en cadun dona qualques defauts
I a degun de perfièit sus nòstra paura tèrra,
Fau pas per tant siá pauc, vos botar en colèra
Mas aurelhas son gròssas?, e ben que li farai?
Mai, ben pichonas son las vòstres per un ai! (5)

Alari Fanton 1928 (6)

(1) Candit : estabosit, atupit,
(2) Limbèrt : lausèrt, lusèrp,
(3) Arlèri : cerca brega. N.B. es tanben un biais de dire: «arlatenc», mèfi cal pas s’enganar,
(4) Empèri : «faire l’empèri» = faire l’autoritari,
(5) Ai : autre biais de dire : ase,
(6) Alari Fanton : nascut en 1861 a Marselha, publica en 1928 « Lei contes de Mèstre


ASENADAS

D’ACTUALITAT
Reaccion de Sarkosy aprèp l'arrestacion de José Bové:
"Vesi pas ont es lo problèma...."
Cercatz l'error !

LO LACHENC (1)
Montèrem una annada a Montagut per la fèsta de Nòstra-Dama d’Agost.
Al jòc de la padena, arrapèri un escut de cinc francs; me mascarèri un pauc lo morre mas, rai d’aquò, i aviá d’aiga a la bachassa per me demascarar, puèi anèri entamenar mon escut en despartissent en çò de la Maria que fricassava de biais.
Dins la teulada de trenta personas, per lo mens, qu’i aviá, se trapavan quatre telaires (2) de Valnegre qu’èran davalats per las corsas d’ègas (3) e que menavan tarabastal, emai un vièlh curat ambe la barba chanuda que, çò disián, demorava aval, dins las Africas, per batejar los negres e lor aprene lo francés.
Al mièg de l’espartin, la Maria nos portèt un lachenc enastat (4) ambe una pèl daurada, fricaudèla a vos faire lecar las pòtas.
«Mossú lo curat, çò diguèt la Maria, fasètz-me lo plaser de ne faire de tròces, aquí vesètz lo cotèl trencador e la cot (5) per l’afilar.»
Lo curat s’aprestava a troçar lo lachenc quand un dels telaires l’arrestèt:
«Dins la tela, çò diguèt, sèm una còla qu’avèm jurat de vos faire, a vos, tot çò que faretz amb aquel lachenc; donc mesfisatz-vos.»
«A!» çò faguèt lo curat, que s’esglasièt pas brica per tant pauc; conhèt (6) son det dins lo cagador del lachenc, li virèt e se lo lequèt ; puèi se virant del costat del telaire, levèt la sotana, tombèt sas bragas en li disent:
«E ben, tròç de pecòla! (7) de qu’esperas per me faire aitant?”
Mas los telaires avián rancat per la fenèstre. Totes avián mancat de ne pissar dins sas bragas…

D’aprèp Emile Rhodes (1928).

(1) lachenc : o laitenc = porcelon (dich « de lach »),
(2) telaire: (cf tela) = teissièr,
(3) èga : cavala
(4) enastat : amb un ast,
(5) cot : pèira d’afilar, d’agusar,
(6) Conhar : o cunhar, = empusar, metre en quichant,
(7) Pecòla : cròta


AL TRIBUNAL
Al tribunal, lo president demanda a una jove cordurièra que foguèt victima d’una manca de respècte:
- Vos a presa contra vòstra volontat?
- O non! Mossu lo President, aquò èra contra ma maquina de cóser…





TOPONIMIA

BÉZIERS

Lo nom de «Béziers» vendriá del proto-basc biterri = lo borg de la rota. Aquel nom datariá de l’antiqitat mai nauta per la latinisacion Biterria. Coma per gaireben totes los toponims, lo nom a trantalhat long de l’istòria : Beteras al sègle primièr, Biterris al sègle 8, Beders, Bezer, Veteris,…
Lo nom de «Béziers» apareis al sègle 14 mas cambiarà encara per se fixar al sègle 18.

BEDARIEUX

Las formas ancianas: Bedeirias, Bedeiriis al sègle 12, puèi Biterivis restacan «Bedarieux» a la meteissa origina que «Béziers». Al cors de l’Edat mejana, l’accent tonic es passat sus la darrièra sillaba qu’es tombada puèi jos l’influéncia paronimica de l’occitan riu que fa rieu en francés.

CORCONNE (30)

Lo villatge es estat villa Curconna del nom galo-roman Curconnus que el vendriá del galese Curcus. Es estat apondut lo sufix –acum = proprietat de M….La presencia d’aquel sufix es mai clara dins Coronac (Sant-Martin-de-Coronac) totjorn dins Gard [Ref. D. Dauzat].
Ça que la, per A.Nouvel la raiç cor (o gor) es una varianta de kar que vòl dire pèire, ròc. Se torna trapar aquela raiç dins Gordes en Provença, Cordes (13, 81), Corbes (30)…
De notar, e sèm pas pus dins la toponimia mas dins l’istorièta chucosa, que l’escais dels estatjans de Corconne es sauta-ròc, es benlèu un mejan de joslinhar la presencia de ròcs, que dins lo canton i a de que faire….Ça que la un sauta-ròc es tanben un òme leugièr es a dire un pistachièr (òme a femnas). A Corconne sèm benlèu pas luènh d’aquesta explica que Mistral balha : Corcona = pauc val.

SOUDORGUES (30)

[D. Dauzat] : Aquel nom ven benlèu del nom d’òme latin Surdus vengut Surdonem, ambe lo sufixe –icum.
[P. Fabre] : L’origina seriá plan un nom d’òme, mas s’agiriá de Sardonis ambe sufixe -anicis (Frejorgues a lo meteis sufixe) evolucion de –argues = maine de M….

BAGARD (30)

[D. Dauzat] : Aquel vilatge es estat Bagarnae en 1298. Lo nom vendriá d’un radical bac-, varianta del cèlta bacc-, poncha, cròs ambe suffixe pre-celtic –arn que se trapa dins Bearn e de mai lo sufixe augmentatiu aceum.
Bagas (33), e Bagat (46) an meteissa origina.
Ça que la P. Fabre contesta aquela origina en faire remarcar que lo villatge es pas bastit sus una poncha…E per aquel autor , s’agís d’una origina desconeguda.

Retorn a l'ensenhador


CROSEM LOS MOTS AMB LO ROGIÈR FABRE.


Solucion del problèma 80

a b c d e f g h i j
1 E N F E C T A R A S
2 N A U T A N V O
3 F U S A I R O L A S
4 E T A R O D A N T
5 R A N T E L A T A
6 E T U H F I
7 N O S A D A A U R
8 A R D I S E S I
9 R A N A S O T R A
10 A L I S C A R I A S

Problèma 81

a b c d e f g h i j
1 . . . . . . . . . .
2 . . . . . . . . . .
3 . . . . . . . . .
4 . . . . . . . . .
5 . . . . . . . .
6 . . . . . . . . .
7 . . . . . . . .
8 . . . . . . . . .
9 . . . . . . . .
10 . . . . . . . . .


Orizontal.- 1.- Se passejan en rossegant son ostal (fem.).- 2.- Esplech necessari emai indispensable l'estiu a l'òrt (fem.) .- 3.- Mena de cuèr maurèl e tanben qualificatiu d'una persona nècia o piòta – Ciutat universitaria de Provença.- 4.- D'un biais util (adv).- 6.- Vestit feminin d'Índia – L'argent dels quimists – Las consonnantas de mamà.- 6.- Qualitat de çò qu'obesis a una meteissa lei.- 7.- Copat per èsser mes al nivèl – Possedisses.- 8.- Agusas una rèssa que copa pas pus coma cal.- 9.- Ante meridiem o tanben abans miègjorn (en abreujat) – Prefix sinhificant fòrça, potencia.- 10.- Contenents grandasses de tèla grossièra de jute – Arbricèl de las regions mediterranèas e asiaticas que sas flors son consumadas en tisana.

Vertical.- a./ Bombissadas dins l'aiga cap primièr.- b/ Adaptar o tanben butar una pòrta per la tampar complètament - Esplech per faire avançar una barca (fem.) .- c/ Instituiriás e tanben fariás pas res o pas grand causa.- d/ Qualitat d'una causa que s'es mesa de galís.- e/ Granhòta – Airals fèrtils e verdejants dins los desèrts.- f/ Qualitat de quicòm qu'a las proprietats del diamant o de qualqu'un de dur, d'inflexible.- g/ Doas parts de tres d'un uòu – Lo ieu dels psicològs – Lo mai bel dels dotze, çò dison.- h.- Una liana rausada a sa cima.- Autre nom dels anquets.- i/ Aquelas marridas cadéncias son suènhadas pels cardiològs.- j/ Fòrma contractada de "sabes" – Bòria provençala – Per aquí se començon los estudis a l'escòla elementària (inicialas).

Retorn a l'ensenhador